Muérdame

Es mossega el llavi continuament, una mania. Li encanta veure pel·lícules de por, però mai sola, i sempre acaba tapant-se els ulls en les escenes de més intriga, aquelles en que saps que el dolent apareixarà darrera el mirall, però que també saps que sempre acaben bé. No pot evitar moure els dits i ballar quan sent una cançó que li agrada i va pel carrer escoltant música mentre per dins parla o canta. Sempre mira els ulls però no aguanta massa la mirada, pensa que l'altre persona la podrà despullar només amb mirar-la. Creu en l'amor i en l'amistat a primera vista, sí. Somriu quan la vida col·loca una persona amable davant d'ella encara que sigui per compartir només un simple viatge de tren. Seria capaç de recórrer tota la ciutat per una tassa de cafè i deixar espatllar un bon dia si no en queda. Sempre espera massa dels altres tot i que sap que rebrà una quarta part del que s'espera i del que ella dóna. Però dóna igualment, sense condicions, perquè encara que estigui cansada i es prometi no fer-ho, ho torna a fer sense saber d'on treu les forces i l'energia. Cada any quan bufa les espelmes demana el mateix desig. No té cap estació preferida perquè necessita el fred tallant la cara a l'hivern, les llargues hores de sol de l'estiu i tot el que comporta, però també valora respirar l'olor de la tardor i s'encomana de l'alegria de la primavera després d'un llarg hivern. Li agrada el silenci de la mateixa manera que li agrada una intensa conversa. Cor de ferro i tirites de tantes ferides que amb el temps ha après a autocurar-se ella mateixa, només busca el fi últim que tots busquem: de nom, felicitat.

-Petites històries per explicar.

El pes del verb  CANSAR 

T'has cansat? De mi? De la rutina? Del anar i venir? Del temps? De les presses? De viure sense pauses? De la poca improvització? De no somriure estúpidament per res en concret. Dels bons humors dels matins sense café dels dilluns. De les notícies, sempre dolentes. Del meu perfum. T'has cansat de la música que escoltem i la que hem deixat d'escoltar per l'altre. T'has cansat dels vespres de córrer i de la resaca dels diumenges. T'has cansat de tanta vida sana i de tants somriures fingits. Estàs cansat dels somnis fracassats, dels que no podràs complir i dels que un cop realitzats t'han decepcionat. T'has cansat de buscar continuament els meus petons i de donar-ne. Estàs cansat d'intentar il·lusionar-te amb allò que abans t'il·luminava els ulls. T'has cansat de fer-me petons? T'has cansat de tenir sempre un somriure per tot. Estàs cansat de tenir tanta energia després d'un llarg dia. T'has cansat del que tenim i del que no tenim. Però el que realment fa por, és preguntar si t'has cansat d'estimar i estimar-me... perquè això no es pot arreglar. 













-Petites històries per explicar.

Un paraigües, sius plau.

Els dies de pluja sempre passen coses tristes. Es preguntava perquè sempre s'acabava mullant tot i portar paraigües. La noia dels ulls color esperança creu en els mals dies, els ha vist, els ha viscut. Sap que res pot canviar-los i de vegades cal viure'ls per valorar el que ve després o el que vas tenir ahir. Petits detalls: anar tard, que plogui, que el tren estigui ple, anar dret tot el viatge, trobar-te gent maleducada, que no hi hagi el teu menjar preferit en tot el dia, que no quedi cafè... detalls tontos, però que quan un darrera l'altre no surten com un esperen els trobes a faltar.

Últimament quan es mira al mirall no s'hi reconeix, en fotos de fa un parell de mesos hi veu algú que solia ser, que havia superat pors i tants i tants mals moments... i aquell somriure que es pintava cada matí ja no hi és. Però també ha après que la primavera no floreix sense pluja, ni els bons dies els respires tant si mai n'has viscut un de dolent, així que dóna la benvinguda al mal dia canviant el color del seu pintallabis.








-Petites històries per explicar.

Gats negres,  blancs  o grisos

Tenia un gat negre. Potser aquesta era la raó de la seva mala sort. No. Aquell petit ésser que dormia amb ella i que notava quan les coses no anaven bé no podia fer cap tipus de maldat que no anés més enllà de destrosar el sofà. Sempre havia dit que amb el temps les coses canviarien, que no podia ser que tota la mala sort li toqués a ella. Però els anys passen i amb cada any, un defecte nou, d'aquells que no pots canviar. Alguns els havia suavitzat, d'altres havien desaperagut o simplement ja no els hi donava la importància que havien tingut, i és que les coses existèixen perquè els hi donem sentit, importància, vida dins de la nostre propia. Aquest motiu era el que havia retrassat tant que pogués estimar sense mesura i acceptar que algú la pogués estimar de la mateixa manera. Ho negava, vivia la història intesament però per dins negava que ell la pogués estimar o pogués veure en ella tot el que ell deia que li agradava. Vivia històries d'amor amb data de caducitat, sabia que acabarien perquè ell trobaria una de millor, perquè per ella això era molt fàcil, perquè no podia tenir allò que no es mereixia. Pura autodestrucció. I sí, s'acabava perquè ella les feia acabar abans de que algú altre pogués posar el punt final. Veia la vida de color blanc o negre i amb el temps, que tot no ho cura però dóna diferents perspectives havia après a veure els grisos foscos, els clars i tots els altres del mig i sovint fins i tot hi veia de color vermell o podia veure el blau del cel i el mar.

- Petites històries per explicar.

Jugar a  r e c o r d a r.

Havia somiat tantes vegades tornar a enrera... però no com molta gent pensa. Res de màquines del temps n'hi de quedar-se en el passat i tornar a començar. No. Ella sovint desitjava tornar a un instant de la seva vida per reviure aquell moment, aquelles sensacions i després tornar a l'actualitat, a la realitat. De vegades trobava a faltar el que havia viscut aquell dia, aquella nit màgica, aquella tarda d'estiu o tot ell. Es mirava al mirall i ja no era la mateixa persona que temps enrera havia sigut, no tenia cap tipus de remordiment però tampoc canviaria per res del món tots els records que la feien trepitjar amb força i somriure quan les coses es torçaven. Però tenia nostàlgia de sentir a flor de pell, de mirades creuades innocentment, fets que aconsegueixen en un segon posar la pell de gallina, d'hormones declarant la guerra... trobava a faltar petites històries, detalls mesurats en mi·límetres, records de tardes de divendres a primera vista totes iguals però tant diferents i úniques que pintaven somriures a tota velocitat. El que més desitjava però, era tornar a reviure un d'aquests instants per les persones que hi havien format part, que l'havien acompanyat i vist caure i aixecar-se tants cops, havien endulcit la seva rutina... ara en un altre camí o allunyant-se del seu. Així es com va passar la tarda d'aquell dissabte, endreçant i guardant records.

- Petites històries per explicar.

Feia tard, com de costum. Es va preparar un cafè impacient per despertar-se, obrir els ulls. Al primer glop, cremant-li la llengua i l'esòfag va fer efecte. Es va dir que avançaria l'hora del despertador, que 5 minuts no li treien la son i en canvi començar amb bon peu el dia ho canvia tot. També es va prometre que aniria a dormir d'hora, prou d'arrossegar ulleres a tot arreu, prou coses havia carregar ja. 
Va marxar corrents a buscar aquell tren que sempre s'escapa davant teu però que sempre intentes agafar. Com l'amor, com la vida. 

- Petites històries per explicar.

Petites gotes fredes

Era un mal dia. Des de que aquell petit aparell havia decidit sonar a les 7 del matí trencant tot silenci i tot somni posible. Hagués valgut més la pena quedar-se al llit enlloc d’apagar el despertador i aixecar-se. Sí, ella no havia susbtituit el despertador pel mòbil com molts altres havien fet, una petita mania que a diferència d’altres no fa mal a ningú. I així va ser, un cop apagat aquell aparell ruidós, se’n va anar cap a la dutxa. L'aigua freda com de costum ballant amb la seva pell. Surt de la dutxa tiritejant en busca d'una onada calenta que pugui escalfar el seu cor fred com el seu cos. Avui les torrades es tornen a cremar....

- Petites històriques per explicar.