Mitjons, petons i americanes

     

Estava asseguda a la vora del llit. Va palpejar el llençol buscant un dels mitjons i amb un gest automàtic el va enfilar cap al peu, amb les cames creuades i els dits enfocant al cel es va quedar parada. Eren els seus mitjons.

Es va quedar quieta mirant aquella estampa, amb mig somriure dibuixat i mig mitjó cobrint el seu peu fred, glaçat. Eren els mitjons que ell li havia regalat els reis passats, després de que ella hagués rumiat durant uns dies la resposta a la seva pregunta, ‘què voldràs per reis’. I havia pensat en estones mortes què necessitava. I res. El res passava pel seu cap. Ho tenia tot, per un cop a la vida, seria possible? Llavors va pensar en el què volia, tothom et diu però has de voler alguna cosa, alguna cosa que et faci il·lusió. I tampoc. I no era trist, al contrari.

Vull mitjons va dir-li i ell la va mirar amb un interrogant, qui demana mitjons quan pot demanar el que sigui, que per demanar no quedi. Només mitjons. Li va argumentar que al cap i a la fi era un regal útil, sempre van bé uns mitjons, mai estan de més, i saps que sóc de peus gèlids. Em fan il·lusió les coses útils i no pas les que es queden atrapant la pols, els mitjons m’escalfaran els peus, les passes i em permetran seguir caminant.

I ara, la resposta seria la mateixa, volia mitjons tot i que li faltava ell, tot i que el necessitava però això no es podia demanar i tampoc ho hagués gosat. Tenia el cor fred i necessitava escalfar-se els peus per seguir caminant. 

Do re mi fa SOL

Aquells ulls negres profunds el miraven fixament clavats en els seus ulls. Els seus petits dits s'enredaven amb el seu cabell or i de sobte un calfred li recorria tot el cos eriçant la seva pell. I ell tant ràpid com si ho hagués previst la tapava amb el llençol fins a les espatlles. Va decidir trencar aquell silenci preguntant en què pensava sabent que per aquell cap podien passar-hi mil històries i amb por de que ell no hi fos a dins i no pogués ocupar els seus pensament justament en aquell moment. laLaura va dibuixar un tímid somriure, estava esperant aquella pregunta per poder contraatacar amb mil preguntes més. Preguntes que no tenien resposta, parlava i preguntava sense deixar espai per respondre, ella mateixa seguia parlant afegint un interrogant més en aquell monòleg, paraules que deixaven veure por. Estava estirada al seu costat i parlava sobre el futur, sobre tot el que observava cada dia. S'arribarien a casar? I ella contestava que sí, però per l'església no i que volia que aquell dia el sol brillés com mai i seguidament afegia que no, que la mala sort la perseguia i aquell dia plouria, però com sempre feia, es mirava el costat bo de les coses i deia que ballarien sota la pluja.

"Crúzate conmigo en una autopista a cien por hora. Sueña retorcido. Sueña feliz, que yo me encargaré de tus enemigos. Dame la llave de tus oídos. Toca mis ojos abiertos. Nota la textura del calor. Hasta reventar.
Sé yo mismo y no te arrepentirás. ¿Por cuánto te vendes? Regálame a tus ídolos. Yo te enviaré a los míos.
Píllate los dedos. Los lameré hasta que no sepan a miel. Hasta que no dejen de ser miel. Sal, niega todo y después vuelve. Te invito a un café. Caliente claro. Y sin azucar. Sin aliento. " (Bailame el agua)