Mitjons, petons i americanes

     

Estava asseguda a la vora del llit. Va palpejar el llençol buscant un dels mitjons i amb un gest automàtic el va enfilar cap al peu, amb les cames creuades i els dits enfocant al cel es va quedar parada. Eren els seus mitjons.

Es va quedar quieta mirant aquella estampa, amb mig somriure dibuixat i mig mitjó cobrint el seu peu fred, glaçat. Eren els mitjons que ell li havia regalat els reis passats, després de que ella hagués rumiat durant uns dies la resposta a la seva pregunta, ‘què voldràs per reis’. I havia pensat en estones mortes què necessitava. I res. El res passava pel seu cap. Ho tenia tot, per un cop a la vida, seria possible? Llavors va pensar en el què volia, tothom et diu però has de voler alguna cosa, alguna cosa que et faci il·lusió. I tampoc. I no era trist, al contrari.

Vull mitjons va dir-li i ell la va mirar amb un interrogant, qui demana mitjons quan pot demanar el que sigui, que per demanar no quedi. Només mitjons. Li va argumentar que al cap i a la fi era un regal útil, sempre van bé uns mitjons, mai estan de més, i saps que sóc de peus gèlids. Em fan il·lusió les coses útils i no pas les que es queden atrapant la pols, els mitjons m’escalfaran els peus, les passes i em permetran seguir caminant.

I ara, la resposta seria la mateixa, volia mitjons tot i que li faltava ell, tot i que el necessitava però això no es podia demanar i tampoc ho hagués gosat. Tenia el cor fred i necessitava escalfar-se els peus per seguir caminant.