Mitjons, petons i americanes

     

Estava asseguda a la vora del llit. Va palpejar el llençol buscant un dels mitjons i amb un gest automàtic el va enfilar cap al peu, amb les cames creuades i els dits enfocant al cel es va quedar parada. Eren els seus mitjons.

Es va quedar quieta mirant aquella estampa, amb mig somriure dibuixat i mig mitjó cobrint el seu peu fred, glaçat. Eren els mitjons que ell li havia regalat els reis passats, després de que ella hagués rumiat durant uns dies la resposta a la seva pregunta, ‘què voldràs per reis’. I havia pensat en estones mortes què necessitava. I res. El res passava pel seu cap. Ho tenia tot, per un cop a la vida, seria possible? Llavors va pensar en el què volia, tothom et diu però has de voler alguna cosa, alguna cosa que et faci il·lusió. I tampoc. I no era trist, al contrari.

Vull mitjons va dir-li i ell la va mirar amb un interrogant, qui demana mitjons quan pot demanar el que sigui, que per demanar no quedi. Només mitjons. Li va argumentar que al cap i a la fi era un regal útil, sempre van bé uns mitjons, mai estan de més, i saps que sóc de peus gèlids. Em fan il·lusió les coses útils i no pas les que es queden atrapant la pols, els mitjons m’escalfaran els peus, les passes i em permetran seguir caminant.

I ara, la resposta seria la mateixa, volia mitjons tot i que li faltava ell, tot i que el necessitava però això no es podia demanar i tampoc ho hagués gosat. Tenia el cor fred i necessitava escalfar-se els peus per seguir caminant. 

La hora del corazón.

Hacía tarde como siempre. Para ser exactos, aún no llegaba tarde, la esperaban a las 6 y media de la tarde y se había puesto en marcha cuando el aparatoso reloj del comedor tocó con puntualidad las 6 aunque sonó 7 veces. Y fue entonces cuando sensaciones cerradas con llave salieron disparadas como lanzas. Y no solo el agua de la ducha le hizo temblar. Cerró fuertemente sus pequeñas manos intentando contener todo aquello que un día dejó en el pasado y pataleó con toda su rabia contra el suelo. Un diminuta gota salada salió rebotada mejilla abajo hasta el desagüe de todas sus debilidades. Se pintó los labios con una sonrisa rosada y cerró la puerta 5 minutos tarde con un solo golpe seco. Suspiró sintiéndose segura que de allí sus recuerdos no podrían salir.

“El dolor: anestesiarlo, aguantarlo, ignorarlo... Para algunos la mejor manera de enfrentarse a él es seguir viviendo.”  Antomía de Grey

Do re mi fa SOL

Aquells ulls negres profunds el miraven fixament clavats en els seus ulls. Els seus petits dits s'enredaven amb el seu cabell or i de sobte un calfred li recorria tot el cos eriçant la seva pell. I ell tant ràpid com si ho hagués previst la tapava amb el llençol fins a les espatlles. Va decidir trencar aquell silenci preguntant en què pensava sabent que per aquell cap podien passar-hi mil històries i amb por de que ell no hi fos a dins i no pogués ocupar els seus pensament justament en aquell moment. laLaura va dibuixar un tímid somriure, estava esperant aquella pregunta per poder contraatacar amb mil preguntes més. Preguntes que no tenien resposta, parlava i preguntava sense deixar espai per respondre, ella mateixa seguia parlant afegint un interrogant més en aquell monòleg, paraules que deixaven veure por. Estava estirada al seu costat i parlava sobre el futur, sobre tot el que observava cada dia. S'arribarien a casar? I ella contestava que sí, però per l'església no i que volia que aquell dia el sol brillés com mai i seguidament afegia que no, que la mala sort la perseguia i aquell dia plouria, però com sempre feia, es mirava el costat bo de les coses i deia que ballarien sota la pluja.

"Crúzate conmigo en una autopista a cien por hora. Sueña retorcido. Sueña feliz, que yo me encargaré de tus enemigos. Dame la llave de tus oídos. Toca mis ojos abiertos. Nota la textura del calor. Hasta reventar.
Sé yo mismo y no te arrepentirás. ¿Por cuánto te vendes? Regálame a tus ídolos. Yo te enviaré a los míos.
Píllate los dedos. Los lameré hasta que no sepan a miel. Hasta que no dejen de ser miel. Sal, niega todo y después vuelve. Te invito a un café. Caliente claro. Y sin azucar. Sin aliento. " (Bailame el agua)

La mateix història.

Has de saber que El que estàs disposat a fer pels altres no és el mateix que el que estan disposats a fer els altres per tu. I decepciona, sí però s'aprèn. Aprens a que ningú pot lluitar per allò que vols com tu i que et faràs fort a base de cops, autoaprenantatge. I d'aquesta manera les cicatrius et tatuen a la pell que el que no et mata et fa més fort. Va arribar un dia en que laLaura va deixar de fer plans i d'esperar dels altres el que voldria rebre d'ells, perquè ells no estaven disposats a córrer per ella. I cada any es jura la mateixa mentida sota el nom de propòsit: estimar-se una mica més, cansada de somriures per tirar endavant, necessita més somriures només de pura felicitat.













"no importa a donde huyas, siempre acabarás tropezando contigo misma”.

 Bufa vent FORT

Des d'aquell dia somriu tots els dies de pluja i obre les finestres per respirar l'olor de la pluja. Tot i això, encara intenta espantar els núvols bufant. Quan alguna cosa es torça s'atura, respira un parell de cops profundament i dibuixa un parell de somriures fins que ja no li suposa cap esforç fer-ho.

I de sobte va tornar a sentir aquelles ganes boges de viure. Notava el sol acariciar la seva pell i el vent jugar amb els seus cabells rebels. Petits somriures dissimulats. Tornava a viure intensament assaborint cada queixalada que feia a la vida. I els petits plaers es multiplicaven, capaços d'eriçar la pell. Obria els ulls com dues taronjes per observar, per empapar-se d'aquella realitat, dels ulls que tant estimava, de les mans que tant agafava... volia descobrir llocs i tornar a mirar aquells racons que l'havien eclipsat, allà on el temps s'havia parat tants cops i l'havia fet sentir capaç de tot. Com ara. Petits somriures. La vida com petites bombolles de sabó, tant boniques però sempre a punt d'explotar. La vida li semblava tan perfecte des d'aquella perspectiva que fins i tot va decidir deixar d'endulcir el cafè. Amarg, com la vida molts cops li havia semblat però també amb aquell gust tant intens, amb petits sorbets per assaborir-lo millor. 

Muérdame

Es mossega el llavi continuament, una mania. Li encanta veure pel·lícules de por, però mai sola, i sempre acaba tapant-se els ulls en les escenes de més intriga, aquelles en que saps que el dolent apareixarà darrera el mirall, però que també saps que sempre acaben bé. No pot evitar moure els dits i ballar quan sent una cançó que li agrada i va pel carrer escoltant música mentre per dins parla o canta. Sempre mira els ulls però no aguanta massa la mirada, pensa que l'altre persona la podrà despullar només amb mirar-la. Creu en l'amor i en l'amistat a primera vista, sí. Somriu quan la vida col·loca una persona amable davant d'ella encara que sigui per compartir només un simple viatge de tren. Seria capaç de recórrer tota la ciutat per una tassa de cafè i deixar espatllar un bon dia si no en queda. Sempre espera massa dels altres tot i que sap que rebrà una quarta part del que s'espera i del que ella dóna. Però dóna igualment, sense condicions, perquè encara que estigui cansada i es prometi no fer-ho, ho torna a fer sense saber d'on treu les forces i l'energia. Cada any quan bufa les espelmes demana el mateix desig. No té cap estació preferida perquè necessita el fred tallant la cara a l'hivern, les llargues hores de sol de l'estiu i tot el que comporta, però també valora respirar l'olor de la tardor i s'encomana de l'alegria de la primavera després d'un llarg hivern. Li agrada el silenci de la mateixa manera que li agrada una intensa conversa. Cor de ferro i tirites de tantes ferides que amb el temps ha après a autocurar-se ella mateixa, només busca el fi últim que tots busquem: de nom, felicitat.

-Petites històries per explicar.

El pes del verb  CANSAR 

T'has cansat? De mi? De la rutina? Del anar i venir? Del temps? De les presses? De viure sense pauses? De la poca improvització? De no somriure estúpidament per res en concret. Dels bons humors dels matins sense café dels dilluns. De les notícies, sempre dolentes. Del meu perfum. T'has cansat de la música que escoltem i la que hem deixat d'escoltar per l'altre. T'has cansat dels vespres de córrer i de la resaca dels diumenges. T'has cansat de tanta vida sana i de tants somriures fingits. Estàs cansat dels somnis fracassats, dels que no podràs complir i dels que un cop realitzats t'han decepcionat. T'has cansat de buscar continuament els meus petons i de donar-ne. Estàs cansat d'intentar il·lusionar-te amb allò que abans t'il·luminava els ulls. T'has cansat de fer-me petons? T'has cansat de tenir sempre un somriure per tot. Estàs cansat de tenir tanta energia després d'un llarg dia. T'has cansat del que tenim i del que no tenim. Però el que realment fa por, és preguntar si t'has cansat d'estimar i estimar-me... perquè això no es pot arreglar. 













-Petites històries per explicar.

Un paraigües, sius plau.

Els dies de pluja sempre passen coses tristes. Es preguntava perquè sempre s'acabava mullant tot i portar paraigües. La noia dels ulls color esperança creu en els mals dies, els ha vist, els ha viscut. Sap que res pot canviar-los i de vegades cal viure'ls per valorar el que ve després o el que vas tenir ahir. Petits detalls: anar tard, que plogui, que el tren estigui ple, anar dret tot el viatge, trobar-te gent maleducada, que no hi hagi el teu menjar preferit en tot el dia, que no quedi cafè... detalls tontos, però que quan un darrera l'altre no surten com un esperen els trobes a faltar.

Últimament quan es mira al mirall no s'hi reconeix, en fotos de fa un parell de mesos hi veu algú que solia ser, que havia superat pors i tants i tants mals moments... i aquell somriure que es pintava cada matí ja no hi és. Però també ha après que la primavera no floreix sense pluja, ni els bons dies els respires tant si mai n'has viscut un de dolent, així que dóna la benvinguda al mal dia canviant el color del seu pintallabis.








-Petites històries per explicar.

Gats negres,  blancs  o grisos

Tenia un gat negre. Potser aquesta era la raó de la seva mala sort. No. Aquell petit ésser que dormia amb ella i que notava quan les coses no anaven bé no podia fer cap tipus de maldat que no anés més enllà de destrosar el sofà. Sempre havia dit que amb el temps les coses canviarien, que no podia ser que tota la mala sort li toqués a ella. Però els anys passen i amb cada any, un defecte nou, d'aquells que no pots canviar. Alguns els havia suavitzat, d'altres havien desaperagut o simplement ja no els hi donava la importància que havien tingut, i és que les coses existèixen perquè els hi donem sentit, importància, vida dins de la nostre propia. Aquest motiu era el que havia retrassat tant que pogués estimar sense mesura i acceptar que algú la pogués estimar de la mateixa manera. Ho negava, vivia la història intesament però per dins negava que ell la pogués estimar o pogués veure en ella tot el que ell deia que li agradava. Vivia històries d'amor amb data de caducitat, sabia que acabarien perquè ell trobaria una de millor, perquè per ella això era molt fàcil, perquè no podia tenir allò que no es mereixia. Pura autodestrucció. I sí, s'acabava perquè ella les feia acabar abans de que algú altre pogués posar el punt final. Veia la vida de color blanc o negre i amb el temps, que tot no ho cura però dóna diferents perspectives havia après a veure els grisos foscos, els clars i tots els altres del mig i sovint fins i tot hi veia de color vermell o podia veure el blau del cel i el mar.

- Petites històries per explicar.

Jugar a  r e c o r d a r.

Havia somiat tantes vegades tornar a enrera... però no com molta gent pensa. Res de màquines del temps n'hi de quedar-se en el passat i tornar a començar. No. Ella sovint desitjava tornar a un instant de la seva vida per reviure aquell moment, aquelles sensacions i després tornar a l'actualitat, a la realitat. De vegades trobava a faltar el que havia viscut aquell dia, aquella nit màgica, aquella tarda d'estiu o tot ell. Es mirava al mirall i ja no era la mateixa persona que temps enrera havia sigut, no tenia cap tipus de remordiment però tampoc canviaria per res del món tots els records que la feien trepitjar amb força i somriure quan les coses es torçaven. Però tenia nostàlgia de sentir a flor de pell, de mirades creuades innocentment, fets que aconsegueixen en un segon posar la pell de gallina, d'hormones declarant la guerra... trobava a faltar petites històries, detalls mesurats en mi·límetres, records de tardes de divendres a primera vista totes iguals però tant diferents i úniques que pintaven somriures a tota velocitat. El que més desitjava però, era tornar a reviure un d'aquests instants per les persones que hi havien format part, que l'havien acompanyat i vist caure i aixecar-se tants cops, havien endulcit la seva rutina... ara en un altre camí o allunyant-se del seu. Així es com va passar la tarda d'aquell dissabte, endreçant i guardant records.

- Petites històries per explicar.