Bufa vent FORT

Des d'aquell dia somriu tots els dies de pluja i obre les finestres per respirar l'olor de la pluja. Tot i això, encara intenta espantar els núvols bufant. Quan alguna cosa es torça s'atura, respira un parell de cops profundament i dibuixa un parell de somriures fins que ja no li suposa cap esforç fer-ho.

I de sobte va tornar a sentir aquelles ganes boges de viure. Notava el sol acariciar la seva pell i el vent jugar amb els seus cabells rebels. Petits somriures dissimulats. Tornava a viure intensament assaborint cada queixalada que feia a la vida. I els petits plaers es multiplicaven, capaços d'eriçar la pell. Obria els ulls com dues taronjes per observar, per empapar-se d'aquella realitat, dels ulls que tant estimava, de les mans que tant agafava... volia descobrir llocs i tornar a mirar aquells racons que l'havien eclipsat, allà on el temps s'havia parat tants cops i l'havia fet sentir capaç de tot. Com ara. Petits somriures. La vida com petites bombolles de sabó, tant boniques però sempre a punt d'explotar. La vida li semblava tan perfecte des d'aquella perspectiva que fins i tot va decidir deixar d'endulcir el cafè. Amarg, com la vida molts cops li havia semblat però també amb aquell gust tant intens, amb petits sorbets per assaborir-lo millor.