Gats negres,  blancs  o grisos

Tenia un gat negre. Potser aquesta era la raó de la seva mala sort. No. Aquell petit ésser que dormia amb ella i que notava quan les coses no anaven bé no podia fer cap tipus de maldat que no anés més enllà de destrosar el sofà. Sempre havia dit que amb el temps les coses canviarien, que no podia ser que tota la mala sort li toqués a ella. Però els anys passen i amb cada any, un defecte nou, d'aquells que no pots canviar. Alguns els havia suavitzat, d'altres havien desaperagut o simplement ja no els hi donava la importància que havien tingut, i és que les coses existèixen perquè els hi donem sentit, importància, vida dins de la nostre propia. Aquest motiu era el que havia retrassat tant que pogués estimar sense mesura i acceptar que algú la pogués estimar de la mateixa manera. Ho negava, vivia la història intesament però per dins negava que ell la pogués estimar o pogués veure en ella tot el que ell deia que li agradava. Vivia històries d'amor amb data de caducitat, sabia que acabarien perquè ell trobaria una de millor, perquè per ella això era molt fàcil, perquè no podia tenir allò que no es mereixia. Pura autodestrucció. I sí, s'acabava perquè ella les feia acabar abans de que algú altre pogués posar el punt final. Veia la vida de color blanc o negre i amb el temps, que tot no ho cura però dóna diferents perspectives havia après a veure els grisos foscos, els clars i tots els altres del mig i sovint fins i tot hi veia de color vermell o podia veure el blau del cel i el mar.

- Petites històries per explicar.

Jugar a  r e c o r d a r.

Havia somiat tantes vegades tornar a enrera... però no com molta gent pensa. Res de màquines del temps n'hi de quedar-se en el passat i tornar a començar. No. Ella sovint desitjava tornar a un instant de la seva vida per reviure aquell moment, aquelles sensacions i després tornar a l'actualitat, a la realitat. De vegades trobava a faltar el que havia viscut aquell dia, aquella nit màgica, aquella tarda d'estiu o tot ell. Es mirava al mirall i ja no era la mateixa persona que temps enrera havia sigut, no tenia cap tipus de remordiment però tampoc canviaria per res del món tots els records que la feien trepitjar amb força i somriure quan les coses es torçaven. Però tenia nostàlgia de sentir a flor de pell, de mirades creuades innocentment, fets que aconsegueixen en un segon posar la pell de gallina, d'hormones declarant la guerra... trobava a faltar petites històries, detalls mesurats en mi·límetres, records de tardes de divendres a primera vista totes iguals però tant diferents i úniques que pintaven somriures a tota velocitat. El que més desitjava però, era tornar a reviure un d'aquests instants per les persones que hi havien format part, que l'havien acompanyat i vist caure i aixecar-se tants cops, havien endulcit la seva rutina... ara en un altre camí o allunyant-se del seu. Així es com va passar la tarda d'aquell dissabte, endreçant i guardant records.

- Petites històries per explicar.