Do re mi fa SOL

Aquells ulls negres profunds el miraven fixament clavats en els seus ulls. Els seus petits dits s'enredaven amb el seu cabell or i de sobte un calfred li recorria tot el cos eriçant la seva pell. I ell tant ràpid com si ho hagués previst la tapava amb el llençol fins a les espatlles. Va decidir trencar aquell silenci preguntant en què pensava sabent que per aquell cap podien passar-hi mil històries i amb por de que ell no hi fos a dins i no pogués ocupar els seus pensament justament en aquell moment. laLaura va dibuixar un tímid somriure, estava esperant aquella pregunta per poder contraatacar amb mil preguntes més. Preguntes que no tenien resposta, parlava i preguntava sense deixar espai per respondre, ella mateixa seguia parlant afegint un interrogant més en aquell monòleg, paraules que deixaven veure por. Estava estirada al seu costat i parlava sobre el futur, sobre tot el que observava cada dia. S'arribarien a casar? I ella contestava que sí, però per l'església no i que volia que aquell dia el sol brillés com mai i seguidament afegia que no, que la mala sort la perseguia i aquell dia plouria, però com sempre feia, es mirava el costat bo de les coses i deia que ballarien sota la pluja.

"Crúzate conmigo en una autopista a cien por hora. Sueña retorcido. Sueña feliz, que yo me encargaré de tus enemigos. Dame la llave de tus oídos. Toca mis ojos abiertos. Nota la textura del calor. Hasta reventar.
Sé yo mismo y no te arrepentirás. ¿Por cuánto te vendes? Regálame a tus ídolos. Yo te enviaré a los míos.
Píllate los dedos. Los lameré hasta que no sepan a miel. Hasta que no dejen de ser miel. Sal, niega todo y después vuelve. Te invito a un café. Caliente claro. Y sin azucar. Sin aliento. " (Bailame el agua)

 Bufa vent FORT

Des d'aquell dia somriu tots els dies de pluja i obre les finestres per respirar l'olor de la pluja. Tot i això, encara intenta espantar els núvols bufant. Quan alguna cosa es torça s'atura, respira un parell de cops profundament i dibuixa un parell de somriures fins que ja no li suposa cap esforç fer-ho.

I de sobte va tornar a sentir aquelles ganes boges de viure. Notava el sol acariciar la seva pell i el vent jugar amb els seus cabells rebels. Petits somriures dissimulats. Tornava a viure intensament assaborint cada queixalada que feia a la vida. I els petits plaers es multiplicaven, capaços d'eriçar la pell. Obria els ulls com dues taronjes per observar, per empapar-se d'aquella realitat, dels ulls que tant estimava, de les mans que tant agafava... volia descobrir llocs i tornar a mirar aquells racons que l'havien eclipsat, allà on el temps s'havia parat tants cops i l'havia fet sentir capaç de tot. Com ara. Petits somriures. La vida com petites bombolles de sabó, tant boniques però sempre a punt d'explotar. La vida li semblava tan perfecte des d'aquella perspectiva que fins i tot va decidir deixar d'endulcir el cafè. Amarg, com la vida molts cops li havia semblat però també amb aquell gust tant intens, amb petits sorbets per assaborir-lo millor. 

Muérdame

Es mossega el llavi continuament, una mania. Li encanta veure pel·lícules de por, però mai sola, i sempre acaba tapant-se els ulls en les escenes de més intriga, aquelles en que saps que el dolent apareixarà darrera el mirall, però que també saps que sempre acaben bé. No pot evitar moure els dits i ballar quan sent una cançó que li agrada i va pel carrer escoltant música mentre per dins parla o canta. Sempre mira els ulls però no aguanta massa la mirada, pensa que l'altre persona la podrà despullar només amb mirar-la. Creu en l'amor i en l'amistat a primera vista, sí. Somriu quan la vida col·loca una persona amable davant d'ella encara que sigui per compartir només un simple viatge de tren. Seria capaç de recórrer tota la ciutat per una tassa de cafè i deixar espatllar un bon dia si no en queda. Sempre espera massa dels altres tot i que sap que rebrà una quarta part del que s'espera i del que ella dóna. Però dóna igualment, sense condicions, perquè encara que estigui cansada i es prometi no fer-ho, ho torna a fer sense saber d'on treu les forces i l'energia. Cada any quan bufa les espelmes demana el mateix desig. No té cap estació preferida perquè necessita el fred tallant la cara a l'hivern, les llargues hores de sol de l'estiu i tot el que comporta, però també valora respirar l'olor de la tardor i s'encomana de l'alegria de la primavera després d'un llarg hivern. Li agrada el silenci de la mateixa manera que li agrada una intensa conversa. Cor de ferro i tirites de tantes ferides que amb el temps ha après a autocurar-se ella mateixa, només busca el fi últim que tots busquem: de nom, felicitat.

-Petites històries per explicar.