V de vermell

A la Carlota li pujen els colors cada cop que se sent intimidada. Nota com la cara li bull i pensa que en els ulls de l'altre la seva cara conjunt amb el color intens vermell de les seves ungles. Sovint una cama li tremola i intenta dissimular-ho tant bé com sap. Odia aquestes petites traïcions del seu cos que no pot evitar controlar.

Intenta relaxar-se abans de veure'l, sap que el trobarà, agafa el mateix tren que ella cada divendres, boniques coincidències, excepte el primer divendres que se'l va trobar. No se l'esperava i ella com sempre anava tard. Arribava amb les galtes vermelles del ritme amb el que feia avançar els seus peus i just arribar a l'andana i respirar de tranquil·litat el tenia davant. El cor li va fer un salt, la cara li cremava i una cama va començar a moure's descontroladament al mateix temps que ella avançava fins al final de l'andana. I ell es va girar. Merda, la Carlota volia intentar evitar aquell petit desastre. Va dibuixar el seu millor somriure i va deixar escapar un tímida hola a la seva resposta d'aixecar al cap, somriure radiant, tot i ser les 8 del matí, i un bon dia. I des de llavors els divendres es lleva 5 minuts abans per anar tranquil·lament a trobar-lo.
Es planta a l'andana i mira a l'infinit per dissimular que els seus ulls no deixen de buscar. Veu el tren a l'horitzó i mira dreta i esquerra explorant entre la gent però ni rastre d'ell. Puja al tren amb l'esperança i la convicció que de tornada compartiran el viatge.












“¿Te cuento un secreto? He visto que cuando los grandes músicos tocan, cierran los ojos… ¿sabes por qué? Para sentir la música más intensamente.”
– Rojo Como El Cielo