V de vermell

A la Carlota li pujen els colors cada cop que se sent intimidada. Nota com la cara li bull i pensa que en els ulls de l'altre la seva cara conjunt amb el color intens vermell de les seves ungles. Sovint una cama li tremola i intenta dissimular-ho tant bé com sap. Odia aquestes petites traïcions del seu cos que no pot evitar controlar.

Intenta relaxar-se abans de veure'l, sap que el trobarà, agafa el mateix tren que ella cada divendres, boniques coincidències, excepte el primer divendres que se'l va trobar. No se l'esperava i ella com sempre anava tard. Arribava amb les galtes vermelles del ritme amb el que feia avançar els seus peus i just arribar a l'andana i respirar de tranquil·litat el tenia davant. El cor li va fer un salt, la cara li cremava i una cama va començar a moure's descontroladament al mateix temps que ella avançava fins al final de l'andana. I ell es va girar. Merda, la Carlota volia intentar evitar aquell petit desastre. Va dibuixar el seu millor somriure i va deixar escapar un tímida hola a la seva resposta d'aixecar al cap, somriure radiant, tot i ser les 8 del matí, i un bon dia. I des de llavors els divendres es lleva 5 minuts abans per anar tranquil·lament a trobar-lo.
Es planta a l'andana i mira a l'infinit per dissimular que els seus ulls no deixen de buscar. Veu el tren a l'horitzó i mira dreta i esquerra explorant entre la gent però ni rastre d'ell. Puja al tren amb l'esperança i la convicció que de tornada compartiran el viatge.












“¿Te cuento un secreto? He visto que cuando los grandes músicos tocan, cierran los ojos… ¿sabes por qué? Para sentir la música más intensamente.”
– Rojo Como El Cielo
 

Do re mi fa SOL

Aquells ulls negres profunds el miraven fixament clavats en els seus ulls. Els seus petits dits s'enredaven amb el seu cabell or i de sobte un calfred li recorria tot el cos eriçant la seva pell. I ell tant ràpid com si ho hagués previst la tapava amb el llençol fins a les espatlles. Va decidir trencar aquell silenci preguntant en què pensava sabent que per aquell cap podien passar-hi mil històries i amb por de que ell no hi fos a dins i no pogués ocupar els seus pensament justament en aquell moment. laLaura va dibuixar un tímid somriure, estava esperant aquella pregunta per poder contraatacar amb mil preguntes més. Preguntes que no tenien resposta, parlava i preguntava sense deixar espai per respondre, ella mateixa seguia parlant afegint un interrogant més en aquell monòleg, paraules que deixaven veure por. Estava estirada al seu costat i parlava sobre el futur, sobre tot el que observava cada dia. S'arribarien a casar? I ella contestava que sí, però per l'església no i que volia que aquell dia el sol brillés com mai i seguidament afegia que no, que la mala sort la perseguia i aquell dia plouria, però com sempre feia, es mirava el costat bo de les coses i deia que ballarien sota la pluja.

"Crúzate conmigo en una autopista a cien por hora. Sueña retorcido. Sueña feliz, que yo me encargaré de tus enemigos. Dame la llave de tus oídos. Toca mis ojos abiertos. Nota la textura del calor. Hasta reventar.
Sé yo mismo y no te arrepentirás. ¿Por cuánto te vendes? Regálame a tus ídolos. Yo te enviaré a los míos.
Píllate los dedos. Los lameré hasta que no sepan a miel. Hasta que no dejen de ser miel. Sal, niega todo y después vuelve. Te invito a un café. Caliente claro. Y sin azucar. Sin aliento. " (Bailame el agua)