Mitjons, petons i americanes

     

Estava asseguda a la vora del llit. Va palpejar el llençol buscant un dels mitjons i amb un gest automàtic el va enfilar cap al peu, amb les cames creuades i els dits enfocant al cel es va quedar parada. Eren els seus mitjons.

Es va quedar quieta mirant aquella estampa, amb mig somriure dibuixat i mig mitjó cobrint el seu peu fred, glaçat. Eren els mitjons que ell li havia regalat els reis passats, després de que ella hagués rumiat durant uns dies la resposta a la seva pregunta, ‘què voldràs per reis’. I havia pensat en estones mortes què necessitava. I res. El res passava pel seu cap. Ho tenia tot, per un cop a la vida, seria possible? Llavors va pensar en el què volia, tothom et diu però has de voler alguna cosa, alguna cosa que et faci il·lusió. I tampoc. I no era trist, al contrari.

Vull mitjons va dir-li i ell la va mirar amb un interrogant, qui demana mitjons quan pot demanar el que sigui, que per demanar no quedi. Només mitjons. Li va argumentar que al cap i a la fi era un regal útil, sempre van bé uns mitjons, mai estan de més, i saps que sóc de peus gèlids. Em fan il·lusió les coses útils i no pas les que es queden atrapant la pols, els mitjons m’escalfaran els peus, les passes i em permetran seguir caminant.

I ara, la resposta seria la mateixa, volia mitjons tot i que li faltava ell, tot i que el necessitava però això no es podia demanar i tampoc ho hagués gosat. Tenia el cor fred i necessitava escalfar-se els peus per seguir caminant. 

La hora del corazón.

Hacía tarde como siempre. Para ser exactos, aún no llegaba tarde, la esperaban a las 6 y media de la tarde y se había puesto en marcha cuando el aparatoso reloj del comedor tocó con puntualidad las 6 aunque sonó 7 veces. Y fue entonces cuando sensaciones cerradas con llave salieron disparadas como lanzas. Y no solo el agua de la ducha le hizo temblar. Cerró fuertemente sus pequeñas manos intentando contener todo aquello que un día dejó en el pasado y pataleó con toda su rabia contra el suelo. Un diminuta gota salada salió rebotada mejilla abajo hasta el desagüe de todas sus debilidades. Se pintó los labios con una sonrisa rosada y cerró la puerta 5 minutos tarde con un solo golpe seco. Suspiró sintiéndose segura que de allí sus recuerdos no podrían salir.

“El dolor: anestesiarlo, aguantarlo, ignorarlo... Para algunos la mejor manera de enfrentarse a él es seguir viviendo.”  Antomía de Grey

PLOU I A FORA BUFA VENT

 

 Igor Mudrov

Tornava a ploure, els dies es tornaven a pintar de gris i semblava que el sol fes un esforç envà cada dia per sortir. Cap raig aconseguia traspassar aquells núvols tant espessos que s’havien instal·lat damunt del seu cap. Però no solament plovia fora al carrer, el cor de la Júlia tornava a estar xop degut a les goteres que un dia ja fa mesos va tapar amb pedaços. I no sabia com tornar a tancar ferides obertes de nou. Sabia que una vegada el metge li va obrir una vella cicatriu mal curada per tal de poder cicatritzar bé sense deixar rastre. Ella però, s’havia acostumat a aquella petita crosta i fins i tot sovint la repassava sense adonar-se’n. Notava la pell àrida, com si de la terra d'un desert on fa mesos que no hi plou es tractés. Un dia, un desconegut es va donar la llicència de rascar superficialment aquella cicatriu, i en va tenir prou amb un hivern perquè la petita ferida tornés a la vida.









Puedes escapar al desierto más árido que tu mente pueda esbozar, pero incluso allí sentirás que el agua amenaza desde cualquier nube o que susurra en tu interior, reprochándote que huyas de algo que te compone, que te hace ser tan imperfecto como para temer algo que nos es propio,  instintivo, necesario para poder respirar. (http://tustextos.com/adrielegance/la-lluvia/)

V de vermell

A la Carlota li pujen els colors cada cop que se sent intimidada. Nota com la cara li bull i pensa que en els ulls de l'altre la seva cara conjunt amb el color intens vermell de les seves ungles. Sovint una cama li tremola i intenta dissimular-ho tant bé com sap. Odia aquestes petites traïcions del seu cos que no pot evitar controlar.

Intenta relaxar-se abans de veure'l, sap que el trobarà, agafa el mateix tren que ella cada divendres, boniques coincidències, excepte el primer divendres que se'l va trobar. No se l'esperava i ella com sempre anava tard. Arribava amb les galtes vermelles del ritme amb el que feia avançar els seus peus i just arribar a l'andana i respirar de tranquil·litat el tenia davant. El cor li va fer un salt, la cara li cremava i una cama va començar a moure's descontroladament al mateix temps que ella avançava fins al final de l'andana. I ell es va girar. Merda, la Carlota volia intentar evitar aquell petit desastre. Va dibuixar el seu millor somriure i va deixar escapar un tímida hola a la seva resposta d'aixecar al cap, somriure radiant, tot i ser les 8 del matí, i un bon dia. I des de llavors els divendres es lleva 5 minuts abans per anar tranquil·lament a trobar-lo.
Es planta a l'andana i mira a l'infinit per dissimular que els seus ulls no deixen de buscar. Veu el tren a l'horitzó i mira dreta i esquerra explorant entre la gent però ni rastre d'ell. Puja al tren amb l'esperança i la convicció que de tornada compartiran el viatge.












“¿Te cuento un secreto? He visto que cuando los grandes músicos tocan, cierran los ojos… ¿sabes por qué? Para sentir la música más intensamente.”
– Rojo Como El Cielo
 

Do re mi fa SOL

Aquells ulls negres profunds el miraven fixament clavats en els seus ulls. Els seus petits dits s'enredaven amb el seu cabell or i de sobte un calfred li recorria tot el cos eriçant la seva pell. I ell tant ràpid com si ho hagués previst la tapava amb el llençol fins a les espatlles. Va decidir trencar aquell silenci preguntant en què pensava sabent que per aquell cap podien passar-hi mil històries i amb por de que ell no hi fos a dins i no pogués ocupar els seus pensament justament en aquell moment. laLaura va dibuixar un tímid somriure, estava esperant aquella pregunta per poder contraatacar amb mil preguntes més. Preguntes que no tenien resposta, parlava i preguntava sense deixar espai per respondre, ella mateixa seguia parlant afegint un interrogant més en aquell monòleg, paraules que deixaven veure por. Estava estirada al seu costat i parlava sobre el futur, sobre tot el que observava cada dia. S'arribarien a casar? I ella contestava que sí, però per l'església no i que volia que aquell dia el sol brillés com mai i seguidament afegia que no, que la mala sort la perseguia i aquell dia plouria, però com sempre feia, es mirava el costat bo de les coses i deia que ballarien sota la pluja.

"Crúzate conmigo en una autopista a cien por hora. Sueña retorcido. Sueña feliz, que yo me encargaré de tus enemigos. Dame la llave de tus oídos. Toca mis ojos abiertos. Nota la textura del calor. Hasta reventar.
Sé yo mismo y no te arrepentirás. ¿Por cuánto te vendes? Regálame a tus ídolos. Yo te enviaré a los míos.
Píllate los dedos. Los lameré hasta que no sepan a miel. Hasta que no dejen de ser miel. Sal, niega todo y después vuelve. Te invito a un café. Caliente claro. Y sin azucar. Sin aliento. " (Bailame el agua)

La mateix història.

Has de saber que El que estàs disposat a fer pels altres no és el mateix que el que estan disposats a fer els altres per tu. I decepciona, sí però s'aprèn. Aprens a que ningú pot lluitar per allò que vols com tu i que et faràs fort a base de cops, autoaprenantatge. I d'aquesta manera les cicatrius et tatuen a la pell que el que no et mata et fa més fort. Va arribar un dia en que laLaura va deixar de fer plans i d'esperar dels altres el que voldria rebre d'ells, perquè ells no estaven disposats a córrer per ella. I cada any es jura la mateixa mentida sota el nom de propòsit: estimar-se una mica més, cansada de somriures per tirar endavant, necessita més somriures només de pura felicitat.













"no importa a donde huyas, siempre acabarás tropezando contigo misma”.

 Bufa vent FORT

Des d'aquell dia somriu tots els dies de pluja i obre les finestres per respirar l'olor de la pluja. Tot i això, encara intenta espantar els núvols bufant. Quan alguna cosa es torça s'atura, respira un parell de cops profundament i dibuixa un parell de somriures fins que ja no li suposa cap esforç fer-ho.

I de sobte va tornar a sentir aquelles ganes boges de viure. Notava el sol acariciar la seva pell i el vent jugar amb els seus cabells rebels. Petits somriures dissimulats. Tornava a viure intensament assaborint cada queixalada que feia a la vida. I els petits plaers es multiplicaven, capaços d'eriçar la pell. Obria els ulls com dues taronjes per observar, per empapar-se d'aquella realitat, dels ulls que tant estimava, de les mans que tant agafava... volia descobrir llocs i tornar a mirar aquells racons que l'havien eclipsat, allà on el temps s'havia parat tants cops i l'havia fet sentir capaç de tot. Com ara. Petits somriures. La vida com petites bombolles de sabó, tant boniques però sempre a punt d'explotar. La vida li semblava tan perfecte des d'aquella perspectiva que fins i tot va decidir deixar d'endulcir el cafè. Amarg, com la vida molts cops li havia semblat però també amb aquell gust tant intens, amb petits sorbets per assaborir-lo millor.