La mateix història.

Has de saber que El que estàs disposat a fer pels altres no és el mateix que el que estan disposats a fer els altres per tu. I decepciona, sí però s'aprèn. Aprens a que ningú pot lluitar per allò que vols com tu i que et faràs fort a base de cops, autoaprenantatge. I d'aquesta manera les cicatrius et tatuen a la pell que el que no et mata et fa més fort. Va arribar un dia en que laLaura va deixar de fer plans i d'esperar dels altres el que voldria rebre d'ells, perquè ells no estaven disposats a córrer per ella. I cada any es jura la mateixa mentida sota el nom de propòsit: estimar-se una mica més, cansada de somriures per tirar endavant, necessita més somriures només de pura felicitat.













"no importa a donde huyas, siempre acabarás tropezando contigo misma”.

 Bufa vent FORT

Des d'aquell dia somriu tots els dies de pluja i obre les finestres per respirar l'olor de la pluja. Tot i això, encara intenta espantar els núvols bufant. Quan alguna cosa es torça s'atura, respira un parell de cops profundament i dibuixa un parell de somriures fins que ja no li suposa cap esforç fer-ho.

I de sobte va tornar a sentir aquelles ganes boges de viure. Notava el sol acariciar la seva pell i el vent jugar amb els seus cabells rebels. Petits somriures dissimulats. Tornava a viure intensament assaborint cada queixalada que feia a la vida. I els petits plaers es multiplicaven, capaços d'eriçar la pell. Obria els ulls com dues taronjes per observar, per empapar-se d'aquella realitat, dels ulls que tant estimava, de les mans que tant agafava... volia descobrir llocs i tornar a mirar aquells racons que l'havien eclipsat, allà on el temps s'havia parat tants cops i l'havia fet sentir capaç de tot. Com ara. Petits somriures. La vida com petites bombolles de sabó, tant boniques però sempre a punt d'explotar. La vida li semblava tan perfecte des d'aquella perspectiva que fins i tot va decidir deixar d'endulcir el cafè. Amarg, com la vida molts cops li havia semblat però també amb aquell gust tant intens, amb petits sorbets per assaborir-lo millor. 

Un paraigües, sius plau.

Els dies de pluja sempre passen coses tristes. Es preguntava perquè sempre s'acabava mullant tot i portar paraigües. La noia dels ulls color esperança creu en els mals dies, els ha vist, els ha viscut. Sap que res pot canviar-los i de vegades cal viure'ls per valorar el que ve després o el que vas tenir ahir. Petits detalls: anar tard, que plogui, que el tren estigui ple, anar dret tot el viatge, trobar-te gent maleducada, que no hi hagi el teu menjar preferit en tot el dia, que no quedi cafè... detalls tontos, però que quan un darrera l'altre no surten com un esperen els trobes a faltar.

Últimament quan es mira al mirall no s'hi reconeix, en fotos de fa un parell de mesos hi veu algú que solia ser, que havia superat pors i tants i tants mals moments... i aquell somriure que es pintava cada matí ja no hi és. Però també ha après que la primavera no floreix sense pluja, ni els bons dies els respires tant si mai n'has viscut un de dolent, així que dóna la benvinguda al mal dia canviant el color del seu pintallabis.








-Petites històries per explicar.

Jugar a  r e c o r d a r.

Havia somiat tantes vegades tornar a enrera... però no com molta gent pensa. Res de màquines del temps n'hi de quedar-se en el passat i tornar a començar. No. Ella sovint desitjava tornar a un instant de la seva vida per reviure aquell moment, aquelles sensacions i després tornar a l'actualitat, a la realitat. De vegades trobava a faltar el que havia viscut aquell dia, aquella nit màgica, aquella tarda d'estiu o tot ell. Es mirava al mirall i ja no era la mateixa persona que temps enrera havia sigut, no tenia cap tipus de remordiment però tampoc canviaria per res del món tots els records que la feien trepitjar amb força i somriure quan les coses es torçaven. Però tenia nostàlgia de sentir a flor de pell, de mirades creuades innocentment, fets que aconsegueixen en un segon posar la pell de gallina, d'hormones declarant la guerra... trobava a faltar petites històries, detalls mesurats en mi·límetres, records de tardes de divendres a primera vista totes iguals però tant diferents i úniques que pintaven somriures a tota velocitat. El que més desitjava però, era tornar a reviure un d'aquests instants per les persones que hi havien format part, que l'havien acompanyat i vist caure i aixecar-se tants cops, havien endulcit la seva rutina... ara en un altre camí o allunyant-se del seu. Així es com va passar la tarda d'aquell dissabte, endreçant i guardant records.

- Petites històries per explicar.